No hi penso sovint. No em treu el son, o com a mínim no a un nivell conscient. Però avui hi he pensat. Per escriure això estic traient temps de feina, però val la pena deixar-ho escrit.

Fa quatre putus anys. Ni l'ultima vegada que em vaig traumatitzar em va durar tant. A mitjans d'aquest mes seria l'aniversari. Han estat quatre anys en els que no he fet res. No em crec que no m'hagi afectat al cap. Alguna merda m'ha afegit (que no dic que estes perfectament abans).

Per això recomanaré a tothom que si te tendència malaltissa a aferrar-se al passat s'ho faci mirar.
S'estalviarà uns quants patiments, o com a mínim els sol·lucionará abans / millor / diferent.

 – Però què dius!? Tot això que ets i tot això que tens, Senyor.
.– Si, potser si. Però fot.
 – Això et passa per no tenir les coses ben lligades.
.– Si si.
 – A veure si n'aprens.
.– No crec.
 – Bueno.
.– T'estimo.
 – Jo també.