el club de la selecció espanyola jugant contra la francesa

Sovint penso que la gent que m'ha estimat sempre és com jo.
Me'ls imagino a casa, asseguts, llegint alguna cosa, amb l'ordinador, mirant una peli i pensant en mi; i aleshores em quedo tranquil·la i penso: mira que bé! :) Hi ha algú com jo.

No cal que em digui res, jo estic aquí i ells allà. Cadascú fa les seves coses, no ens hem de trucar, no hem de parlar sovint, i pot ser que no ens hàgim de conèixer.

Jo m'assec aquí i quan aixeco el cap m'ho imagino i se'm dibuixa un somriure i quan torno a abaixar el cap ja estic content. Perquè se que, com la merda aquesta que tenen els religiosos, la meva novia i el meu noviu són allà, fent les seves coses i de tant en tant pensen en mi. (Well, els de les sectes pensen que s'hi han d'esforçar i fer bones accions per lluir-se, jo si ho faig és pq em dona la gana, no he lluir-me davant de ningú; sóc molt madur, una persona gran)

Un amor que s'ha mort però no. No hi ha enyor ni records que facin mal. Tot el que en puc recordar son les coses bones que fem. Cadascú al seu lloc i contents.

Fin. No?